New Criticism

El New Criticism és un corrent en crítica literària basat en el close-reading o lectura solament del text, deixant de banda coneixements sobre l'autor o l'època que puguin afectar la interpretació de l'escrit.^[1][2][3] Els seus defensors aplicaven tècniques properes a l'estructuralisme i el formalisme, fixant-se en l'estil i en l'ús de la llengua de les obres i sobretot en el simbolisme de les paraules. També afirmaven que altres corrents crítics usaven el text com a pur pretext, ja que no se centraven a explicar-lo sinó com a exponent d'una idea o moviment social. Els detractors del New Criticism, per contra, argumenten que les circumstàncies on neix una obra són determinants, ja que si no es tenen en compte es pot córrer el risc d'interpretar-lo des d'ulls contemporanis o d'obviar la funció social de la literatura.^[4]

Ha posat èmfasi en la lectura atenta, en particular de la poesia, per descobrir com una obra de literatura funciona com un objecte estètic autònom i autoreferencial. El moviment va derivar el seu nom del llibre de 1941 de John Crowe Ransom The New Criticism.

El treball de l'estudiós de Cambridge IA Richards, especialment el seu Practical Criticism i The Meaning of Meaning, que oferia el que es deia que era un enfocament científic empíric, van ser importants per al desenvolupament de la nova metodologia crítica.^[5] També van ser molt influents els assaigs crítics de TS Eliot, com ara La tradició i el talent individual i Hamlet i els seus problemes, en els quals Eliot va desenvolupar les seves nocions de «teoria de la impersonalitat» i «correlatiu objectiu» respectivament. Els judicis valoratius d'Eliot, com la seva condemna de Milton i Dryden, el seu gust pels anomenats poetes metafísics i la seva insistència que la poesia ha de ser impersonal, van influir molt en la formació del cànon del New Criticism.

La noció d'ambigüitat és un concepte important dins del New Criticism; molts neocrítics destacats estaven encantats sobretot per la capacitat amb què un "text" pot transmetre múltiples significats simultàniament. A la dècada de 1930, I.A. Richards va agafar en préstec el terme sobredeterminació de Sigmund Freud (que Louis Althusser revisaria més tard en la teoria política marxista) per referir-se als múltiples significats que creu que sempre estan presents simultàniament en el llenguatge. Per a Richards, dir que una obra tenia "Un i només un significat veritable" era un acte de superstició (La filosofia de la retòrica, 39).